Classes surrealistes

La darrera lliçó de japonès que hem estat treballant aquests dies anava sobre la manera de dir que quan fas A, passa B.

En aquestes estàvem quan un dels exercicis et demanava que relacionessis una barreja d'ingredients amb el gust que formen. Més o menys, intentes imaginar que la barreja de, per exemple, cogombre i mel, tindrà un gust semblant al del meló.

És d'aquests exercicis que oblides un cop l'has fet. Fins que uns dies més tard apareix la teva professora amb tot de menjar, safates, culleretes i forquilles.

A la bona dona no se li va ocórrer res millor que portar aquests ingredients que sortien a l'exercici i fer-nos jugar a "las cocinitas" al mig de classe. Cadascú va triar un dels "plats" per preparar.

Cal dir que els resultats de les barreges eren aberracions de la naturalesa i que no tenien el gust que se suposava que havien de tenir.

Aquest el vaig preparar jo. Cogombre + mel = meló? no. Però estava bo.

Què passa quan afegeixes iogurt al tofu? Una cosa molt fastigosa, però gust de pastís de formatge, segur que no. Després amb una mica de mel encara es podia menjar.

I quan suques mandarina en salsa de soja? Se suposa que havia de tenir gust d'ikura (ous de salmó), però com que no els he provat mai, no estic segura de la seva similitud.

Això estava prou bo. Pasta de mongetes dolces amb mantega. No sé si s'assemblava al gust de les patates dolces, però.

I aquí va un pseudo-cafè-amb-llet. Dic pseudo perquè no porta cafè, sinó un tipus de te anomenat "muguicha". Buerghj.

I ara que algú m'expliqui a qui se li va ocórrer posar salsa de soja a un flam. I que em diguin si realment aquest és el gust que tenen els eriçons de mar, perquè no en menjaré mai, gràcies.

Va ser una classe força divertida, per això... 

Ara he d'acabar de fer una redacció sobre menjars que es fan amb ingredients que no és usual barrejar, però que per tu tenen un gust bo i especial. Aix, els adorats bistecs amb Coca-cola...

Cap de setmana al camp

El cap de setmana passat vaig estar al camp japonès, a una regió que (crec que) es diu Kyotangoshi. Encara no sé per què, però sembla ser que el Ministeri d'Interior té algun interès en què els estrangers coneguem la vida campestre japonesa. La qüestió és que era gratis, i com a bona catalana que sóc, ho havia d'aprofitar.

Vam marxar divendres a la tarda, després de classe, en autocar. Vam parar a mig camí per comprar sopar, massa d'hora. Cap a les 8 del vespre vam arribar a un onsen (balneari d'aigües termals) i ens vam dutxar i banyar a la piscina interior i a l'exterior. Al principi és una mica estrany, perquè vas completament despullat allà dins. Però és molt relaxant.

Ja era fosc quan vam arribar a les cases on dormíem. No es veia massa bé. Hi havia uns sacs de dormir, però a la casa on estava jo no hi havia futon i va ser una mica incòmode dormir. A més, feia fred.

Al matí, l'esmorzar era a les 7:30. Arròs blanc amb ou cru i sopa de miso. Aquestes coses que no t'entren de bon matí, però que has de menjar per no morir-te de gana després.

Més tard ens van explicar coses sobre les cases on ens allotjàvem, però òbviament, el meu japonès és caca i no vaig entrendre res... 

La casa on vaig dormir.

Cuina antiga.

L'escala que porta a les golfes.

La casa on dormia per fora.

Després vam estar llimant palets i gots de bambú per menjar aquests dies a lo tradicional. Amb això vam menjar arròs, tempura i sopa.

A la tarda vam estar collint patates dolces i vam anar a veure un camp d'arròs. Tampoc vaig enterar-me de què deia aquell home allà, perquè estava massa lluny i sempre parlava en japonès (òbviament).

Després vam anar amb bici a prendre un cafè. M'hagués agradat poder fer alguna excursió sexy amb la bici, però la que tenia era horrible: avançava molt poc, havia de pedalejar massa i em van començar a fer mal les cames al cap de poc.

Aquell vespre vam tornar a anar a l'onsen. Hi havia una boda a la sala de festes del costat. 

Per sopar van preparar-nos una barbacoa. Estava tot molt bo!

Després d'anar a veure un petit temple que hi havia per allà a les fosques, i veure una aranya gran com el palmell de la meva mà, vam tornar a dormir.

L'endemà va ser una mica rotllo, perquè havíem de fer grups i parlar sobre la vida al camp, i sobre aquesta experiència. Estaria bé si no fos perquè el grup on jo estava tothom parlava un japonès perfecte, i jo estava en plan: hola, sóc una patata. Però bé, tenia massa son com perquè m'importés gaire.

A les 4 de la tarda vam marxar cap a Kyoto altre cop. Cap a casa...