Let it snow

Hola holaaa!

Doncs resulta que ahir a la nit va començar a nevar, saps? Així com que feia molt molt molt fred, i això que mires per la finestra i dius "ostres, tiu, que neva!".

I clar, com bona barcelonina que sóc, que no veig neu en tot el putu any, doncs dic "demà m'aixeco d'hora i miro si encara hi ha neu, i llavors me'n vaig d'excursió per Kyoto".

En aquestes que quan em sona el despertador a les 7 del matí m'aixeco, miro per la finestra sense les ulleres posades i dic "això sembla molt blanc, tiu". Em poso les ulleres i dic "ostie, doncs sí que hi ha neu, sí".

Així que vaig a la dutxa i em rento el cabell perquè ja el tenia guarrete, saps, com que aquests últims dos dies no he sortit de casa, doncs fa mandra, ja se sap. Quan acabo de la dutxa em faig una torrada amb mantega i cacau en pols i sucre d'un potet que venen en els súpers així chachiguay i trec de la nevera el meu suc de raïm (no, tius, no us penseu que bec vi per esmorzar, és suc suc).

Quan em disposo a esmorzar, apareix una noia vietnamita i em demana la clau de la dutxa perquè s'ha deixat no-sé-què dins. Mentre li vaig a buscar li pregunto "doko iku?" o séase, "on vas?", i la pava em diu que va al Kinkakuji, saps? I li dic "o sigui, nena, flipa, saps, jo també hi vaig!". Així que li dic "titi, espera'm 5 minutets i ara vinc amb tu". M'acabo menjant la torrada pel passadís de la resi i sortim per anar cap allà. Plou. Quin fàstic. I fa fred. Però és que el Kinkakuji s'ho val, nano. Yo por el Kinkakuji mato, ma-to!

Primer hem anat al Fushimi Inari, però sense pujar, que amb el gel segur que te la fots per les escales i no mola gens. Com molava, nen!

Llavors hem agafat el tren cap a l'estació de Kyoto, la Kyoto eki, com li agrada que li diguin. Des d'allà hem agafat el bus que ens portava al Kinkaku. M'he comprat un ticket to guapo per 500¥ (feu servir vosaltres el conversor, so vagos) que serveix per agafar tots els busos que vulguis durant un dia. 

Hem arribat al Kinkaku i tiu, mazo de penya allà reunida, ni que regalessin entrepans, joer! A sobre tots amb paraigües, quina vergonya, que no es podien fer fotos decentment.

Estava molt bonic, tiu. És que la neu fa més maques les coses maques. (Estic feta tota una filòsofa poeta, eh?). Però seguia plovent, nen, que pesao.

Després hem tornat a agafar un bus per anar a un altre temple que buah, ara no recordo el nom i estic massa vaga per buscar-lo. Ens hem adormit al bus (japo style) així que n'hem hagut de tornar a agafar un altre, però de tranquis perquè teníem el ticket màgic. L'altre temple no molava tant perquè gairebé no hi havia neu.

Després he tornat a casa perquè tenia els dits dels peus congelats i se m'estava a punt de caure el nas. Cal dir que hi he anat amb bus?

Per dinar m'he fet pasta amb salsa de tomàquet amb bolets i carn i ceba. En quantitat industrial, nen, que passo gana :(

Després he anat -amb bus- amb unes japas que no paraven de parlar en japo entre elles com si les entengués o algo, a veure el musical d'un grup de musical de la uni. Wicked. Sortien una japa que conec perquè és veïna meva de la resi (el seu calaix de la cuina està sobre del meu, i a sobre crec que n'ocupa dos) i un altre noi vietnamita a qui li agrada dir "mamasita, papasito, cachondo i cachonda". Ha estat guapo, per ser no professional. Ara bé, el seu anglès no s'entenia una merda.

Quan he acabat he anat a comprar mitjons gruixuts perquè fa fred i com que el teatre està al pis de dalt del meu centre comercial preferit de Kyoto, he aprofitat.

A les 9 i 20 he agafat l'últim bus del dia per tornar a la resi. He fet el vago, he fet skype amb els pesats dels meus viejos, he cuinat, he sopat i he penjat les fotos al facebook perquè no tinc ganes de penjar-les aquí, així que si les voleu veure, sus vais a mi perfil i au.

Bona nit.