Massa coses que no explico

Holaaa :)

Fa molt que no escric al blog, ho sé.

Vaig començar a escriure a Tokyo des del mòbil però als dos dies ja me'n vaig cansar, perquè és horrible...

Després de Tokyo vaig anar a Seül (Corea del Sud), a veure la Carla.

M'encantaria poder penjar les fotos, tant de Tokyo com de Seül, però el meu ordinador s'ha quedat sense memòria, i fins que no em compri un disc dur per poder posar tots els arxius, no podré passar les fotos, posar-les maques i penjar-les (sé que ho podria fer des de la targeta SD però em conec i podria esborrar-les totes sense voler, així que no correré el risc).

Vaig estar una setmana sencera a Seül, perquè els preus dels bitllets d'avió sortien més a compte si els agafava de dimarts a dimarts xD I gràcies a una companya de classe, la Queralt, vaig trobar un lloc molt barat on dormir, però que era horrible perquè feien festes cada nit i jo volia dormiiiir (estava rebentada perquè la nit abans d'agafar l'avió me la vaig passar al karaoke d'Osaka perquè havia de ser a l'aeroport a les 5 del matí però no hi havia trens tan d'hora des de Kyoto...).

La qüestió és que vaig fer moltes coses, m'ho vaig passar molt bé i Seül és un lloc amb un encant peculiar.

Vaig visitar castells interminables, temples, tots pintats de molts colors però sobreto verd, que és un color que odio...

També vaig anar a la Torre de Seül, que és un lloc que si no hi vas amb la teva parella ets sents l'ésser més sol i desgraciat del planeta. De veritat, tot parelletes allà! A baix hi ha una zona on les parelles posen candaus amb cors com a símbol del seu amor etern (em pregunto quants hauran tallat ja) i hi ha bancs que fan baixada al mig perquè seguis enganxadet a la teva persona estimada. Molt bonic i pastelós tot plegat. Però la torre en si no té gran cosa. Les vistes estan bé si agafes un dia sense boira, suposo. Em vaig esperar a la nit i llavors sí que va ser bonic, amb totes les llums de la ciutat!

També vaig tenir una cita romàntica (bromi) amb la Carla a Lotte World, un parc d'atraccions que té la peculiaritat que és en gran part cobert. Hi havia molts adolescents i tres atraccions de les sexys tancades. Mala sort, suposo...

Vam sortir de festa el divendres a la nit, a un club de hip-hop. No m'agraden els coreans perquè sembla que tinguin els ulls als dits, si no toquen no estan contents! Però ens ho vam passar bé igualment (excepte quan vam sortir fora sense jaqueta un moment i quan volíem tornar a entrar el paio ens va dir que tornéssim a fer tota la cua. Feia fred).

Realment va ser un viatge molt relaxat. M'agrada anomenar-lo la setmana de les cafeteries, perquè crec que cada tarda em vaig passar mínim una hora fent un cafè (necessitava carregar les piles ja que no podia massa a la nit).

L'últim dia vaig anar amb la Carla a un museu on hi ha pintures d'aquestes que si et poses segons com sembla que hi estiguis interactuant. Mola. Agh, necessito les fotos ja! I vam anar a menjar udon però amb caldo coreà, estava boníssim!!

Això del caldo m'ha recordat que fa uns dies vaig anar a menjar a un coreà de prop de la resi i tenien sopa del mateix gust. Era un tipus de restaurant que també vaig provar a Corea. Mira que no m'agrada massa la carn, però quan te la fas tu amb la planxa que tens davant, la cosa canvia. Tinc gana.

La tornada a Kyoto va ser caca perquè l'avió es va retrassar mitja hora i quan vaig arribar a la nit ja no hi havia trens cap a Kyoto, així que vaig haver de pagar un bus to caro que duia a l'estació, d'allà 25 minuts caminant cap a casa amb parada al McDonalds a les 2 de la matinada.

El proper cop toca Corea del Nord.

Kamakura

Avui ens hem aixecat a les 8 per anar a les afores de Tokyo.
Hem agafat un ticket especial per 1400¥ per anar fins a Kamakura.
Entre una cosa i una altra hem trigat més de dues hores.
Primer de tot hem parat a Enoshima, una petita illa a la que es pot arribar fàcilment a peu. Allà hi havia una muntanyeta amb algun temple i les vistes del mar eren molt boniques.
Després hem anat a dinar a un restaurant que semblava el més popular de la zona perquè hem hagut de fer cua per entrar. Però hem menjat com gordes uns bols amb arròs, tempura, gambes, pop, algues i uns peixets petitons i blancs. Era tan gran que hem deixat la meitat!!
Llavors hem agafat el tren cap a Kamakura, i hem anat a veure el Buda gegant (Daibutsu). He pogut entrar dins i estava ple de nois d'institut que suposo que estaven d'excursió. M'he oblidat de fer-me una foto davant del Buda perquè estaven les classes d'aquests nens fent-se fotos i no deixaven espai.

Res més interessant avui. Hem sopat un gyudon (bol d'arròs amb carn de vedella) al Yoshinoya (un restaurant de menjar ràpid, sexy perquè és en plan japonès) i després hem anat al Don Quijote d'Asakusa, que és una botiga de 4 plantes on venen bàsicament de tot.
En arribar a l'hotel m'he dutxat (la banyera és fantàstica) i ara anirem a dormir aviat.

Ala. Besis from Tokyo!

Tokyo

Hola!!

Ara mateix estic a Tokyo, en un hotel càpsula, al mateix on vam dormir quan vaig venir amb el Ramon i companyia, però només havia provat l'habitació de tipus japonès. Les càpsules són només per dones.
Estic escrivint des del mòbil així que seré breu, que és un pal.
L'hotel en si mola. La càpsula és gran, té tele, però no té endolls, així que estic carregant el mòbil a la sala de fumadors. Meh, fa pudor.
M'acabo de dutxar en unes dutxes d'estil japonès, amb banyera, i fins i tot hi ha una sauna.

Ahir la Lisa i jo vam agafar el bus cap a Tokyo a les 24:30, i era molt incòmode. He dormit molt, però no massa bé, així que avui estava cansada.
Hem arribat cap a les 9, després d'un esmorzar al Mister Donut, a l'hotel a deixar la maleta. Estava nevant una mica i els carrers estan plens de neu vella ordenada en piles a les vores de les voreres.
Hem anat cap a Ueno, i hem vist el parc i un carrer tot xungo de botigues rares i restaurants i parades de menjar.
Després hem anat cap a Akihabara, que està bé per veure, però cansa entrar a botigues i tal, i com que jo ja hi havia estat i la Lisa tampoc estava massa interessada, hem anat a dinar (m'he fotut un bol d'arròs amb gambes, carn i una mena de croquetes, tot arrebossat i amb salsa que estava de muerte).
Després hem anat a veure la torre de Tokyo, però sense pujar, perquè és car. L'últim cop la vaig veure de nit, ara de dia.
Hem marxat ràpid cap a Odaiba, que és la zona marítima, com el noste Maremagnum però molt més gran i japonès (o sigui, millor). Feia molt fred!! Hi hem anat amb una mena de monorail molt cuqui que passa per un pont que a la nit està il.luminat amb llums de colors i es diu Rainbow Bridge. Típic.

Com que estàvem molt cansades hem tornat aviat a l'hotel. Només són les 9 però crec que no trigaré en anar a dormir perquè demà toca matinar per anar a Kamakura!!

Bye bye, hasta otro ratito!

P.S.: no poso fotos perquè les he fetes amb la càmera i no les puc passar. Zorry

Let it snow

Hola holaaa!

Doncs resulta que ahir a la nit va començar a nevar, saps? Així com que feia molt molt molt fred, i això que mires per la finestra i dius "ostres, tiu, que neva!".

I clar, com bona barcelonina que sóc, que no veig neu en tot el putu any, doncs dic "demà m'aixeco d'hora i miro si encara hi ha neu, i llavors me'n vaig d'excursió per Kyoto".

En aquestes que quan em sona el despertador a les 7 del matí m'aixeco, miro per la finestra sense les ulleres posades i dic "això sembla molt blanc, tiu". Em poso les ulleres i dic "ostie, doncs sí que hi ha neu, sí".

Així que vaig a la dutxa i em rento el cabell perquè ja el tenia guarrete, saps, com que aquests últims dos dies no he sortit de casa, doncs fa mandra, ja se sap. Quan acabo de la dutxa em faig una torrada amb mantega i cacau en pols i sucre d'un potet que venen en els súpers així chachiguay i trec de la nevera el meu suc de raïm (no, tius, no us penseu que bec vi per esmorzar, és suc suc).

Quan em disposo a esmorzar, apareix una noia vietnamita i em demana la clau de la dutxa perquè s'ha deixat no-sé-què dins. Mentre li vaig a buscar li pregunto "doko iku?" o séase, "on vas?", i la pava em diu que va al Kinkakuji, saps? I li dic "o sigui, nena, flipa, saps, jo també hi vaig!". Així que li dic "titi, espera'm 5 minutets i ara vinc amb tu". M'acabo menjant la torrada pel passadís de la resi i sortim per anar cap allà. Plou. Quin fàstic. I fa fred. Però és que el Kinkakuji s'ho val, nano. Yo por el Kinkakuji mato, ma-to!

Primer hem anat al Fushimi Inari, però sense pujar, que amb el gel segur que te la fots per les escales i no mola gens. Com molava, nen!

Llavors hem agafat el tren cap a l'estació de Kyoto, la Kyoto eki, com li agrada que li diguin. Des d'allà hem agafat el bus que ens portava al Kinkaku. M'he comprat un ticket to guapo per 500¥ (feu servir vosaltres el conversor, so vagos) que serveix per agafar tots els busos que vulguis durant un dia. 

Hem arribat al Kinkaku i tiu, mazo de penya allà reunida, ni que regalessin entrepans, joer! A sobre tots amb paraigües, quina vergonya, que no es podien fer fotos decentment.

Estava molt bonic, tiu. És que la neu fa més maques les coses maques. (Estic feta tota una filòsofa poeta, eh?). Però seguia plovent, nen, que pesao.

Després hem tornat a agafar un bus per anar a un altre temple que buah, ara no recordo el nom i estic massa vaga per buscar-lo. Ens hem adormit al bus (japo style) així que n'hem hagut de tornar a agafar un altre, però de tranquis perquè teníem el ticket màgic. L'altre temple no molava tant perquè gairebé no hi havia neu.

Després he tornat a casa perquè tenia els dits dels peus congelats i se m'estava a punt de caure el nas. Cal dir que hi he anat amb bus?

Per dinar m'he fet pasta amb salsa de tomàquet amb bolets i carn i ceba. En quantitat industrial, nen, que passo gana :(

Després he anat -amb bus- amb unes japas que no paraven de parlar en japo entre elles com si les entengués o algo, a veure el musical d'un grup de musical de la uni. Wicked. Sortien una japa que conec perquè és veïna meva de la resi (el seu calaix de la cuina està sobre del meu, i a sobre crec que n'ocupa dos) i un altre noi vietnamita a qui li agrada dir "mamasita, papasito, cachondo i cachonda". Ha estat guapo, per ser no professional. Ara bé, el seu anglès no s'entenia una merda.

Quan he acabat he anat a comprar mitjons gruixuts perquè fa fred i com que el teatre està al pis de dalt del meu centre comercial preferit de Kyoto, he aprofitat.

A les 9 i 20 he agafat l'últim bus del dia per tornar a la resi. He fet el vago, he fet skype amb els pesats dels meus viejos, he cuinat, he sopat i he penjat les fotos al facebook perquè no tinc ganes de penjar-les aquí, així que si les voleu veure, sus vais a mi perfil i au.

Bona nit.

Festival Wakakusa Yamayaki a Nara (若草山焼き ー 奈良)

El dissabte passat (25/1) vaig anar a veure un festival que feien a Nara, la ciutat dels cèrvols.

Hi ha cèrvols lliures pel parc.

El festival es diu Wakakusa Yamayaki perquè consisteix en cremar una muntanya que es diu Wakakusayama que es troba al parc de Nara. Només es crema l'herba seca de la part superior.

Es fa el 4t dissabte de gener des de fa bastants anys (a la Wikipedia diu des del 1760, però ves a saber...).

Vam arribar a les 15:00 a Nara, que està a una hora en tren de Kyoto, i no vam arribar a temps de veure una competició de llançar galetes d'arròs anomenades sembei (les que pots comprar per alimentar els cèrvols però més grans).

Vam anar cap a un temple que està prop de la muntanya que es crema, i al camí d'abans d'arribar-hi hi havia una foguera i molta gent asseguda al davant, però no sé exactament què coi feien. Alguna cerimònia religiosa, suposo...

No feia massa fred, així que em vaig comprar un gelat.
Adoro els gelats japonesos.

Era d'hora encara així que vam estar donant voltes per allà.

Com a tot bon festival japonès, el carrer estava ple de paradetes de menjar. És com un suïcidi econòmic, perquè tot és molt bo, no massa gran, així que pots menjar més d'una cosa, i no és barat. 

Em vaig deixar seduir per la gordura d'un taiyaki.
Aques és farcit de crema.

A les 18:00 va començar la part més espectacular del festival. Hi havia molta gent reunida al peu de la muntanya, observant la cerimònia que s'estava fent amb una foguera. Nosaltres ens vam quedar a la part del carrer, així que no ho vam veure molt de prop. Però va ser un bon lloc per veure el castell de focs que van fer a les 18:15.

Castell de focs. A baix a la dreta hi ha la foguera.
(No tinc cap foto millor)

Quan s'estava a punt d'acabar el castell de focs, una filera d'homes van sortir amb torxes del foc de la foguera i es van situar a la base de la part de la muntanya que es crema. A les 18:30 es va acabar, i llavors van començar a encendre l'herba seca. Ràpidament el foc va anar pujant per la muntanya fins a cobrir-la del tot. La veritat és que em pensava que trigaria més en cremar, però mentre el foc anava pujant, la primera part cremada començava a apagar-se. Igualment, va ser molt espectacular. I feia caloreta, cosa que es va agraïr en aquell moment del dia en què ja començava a fer fred.

En aquest moment començava a cremar.

Ràpidament es va convertir en brases.

Tota la muntanya. 

Després d'això vam marxar a menjar a les paradetes. La muntanya encara seguia cremant, i l'anavem veient des de diferents punts del parc. Vaig sopar un plat estrany que semblava com una crep gruixuda amb ou ferrat, calamar i salsetes japoneses d'aquestes tan bones. També vam menjar unes patates fregides amb gust de salsa de soja i maionesa; costaven 300 iens, però semblava que a la bossa n'hi havia bastantes i ens les vam partir entre 3. Al final n'hi havia quatre.

Vaig comprar un ichigoame, que és com les pomes de caramel, però versió maduixa. I el dependent era molt majo i me'n va regalar un amb raïms. No sé si realment em va fer un favor, perquè aquest caramel és molt pesat. No em vaig poder acabar el de raïm (a més, tenia pinyols).

Una paradeta de bananes recobertes de xocolata. :3

Doncs això és tot el que vaig fer el dissabte. Diumenge vaig estar "estudiant" per l'examen d'avui, que crec que no m'ha anat malament. I demà en tinc dos més. Però com que no tinc ganes de posar-me a estudiar... lelele.

Bye bye, hasta otro ratito.

No tinc perdó

Doncs això, que no tinc perdó de Déu nostru sinyor.

Fa molt de temps que no escric aquí, i això comença a fer olor de podrit. I això que tinc infinitat de coses per explicar. Però ara estic ocupada estudiant pels exàmens i fent mil redaccions en japonès, que fa molt pal.

Suposo que quan acabi, a finals de mes, em posaré a explicar una mica com van anar les vacances de Nadal (o el pseudoNadal que celebren els japonesos) i Any Nou. És que vam anar a mil llocs que mereixen una dedicació especial en aquest blog.

Encara que fa poc que van acabar les vacances, em fa la sensació de que ha passat molt més temps del dia que vaig passar 8 hores al bus tornant de Tokyo.

Suposo que he tingut tanta feina aquests dies, recuperant classes perdudes i recordant tot el japonès que he oblidat durant les vacances, que se m'han fet eterns.

Aquest cap de setmana hauré de fer molta feina. Aquesta tarda he començat un dels treballs que consisteix en fer una enquesta a 20 japonesos sobre un tema (jo vaig escollir el llenguatge dels joves) i després exposar els resultat a classe - o algo així perquè estava de parranda el dia que ho va explicar la professora -.

Em feia molt pal i molta vergonya pensar en anar a preguntar a japonesos desconeguts. Però és d'aquestes coses que fan vergonya fins i tot si parles bé l'idioma. Al final ho he fet, és clar. I han estat tots molt amables; m'han contestat el que tocava sense tocar els collons amb tonteries. Suposo que han vist la meva cara de guiri empanada i els he fet pena. I el meu japonès de merda, és clar (que tot i així estic contenta perquè m'he fet entendre). Els més majos m'han dit がんばってください (ganbatte kudasai o, ànims, esforça't), els molt cuquis.

Després he anat a comprar una olla. Que dius... Marta, com coi has pogut sobreviure 4 mesos sense una olla per cuinar? Doncs gent, a base de bentos del combini (en cristià, menjar preparat dels súpers 24h) i d'aprofitar-me de la benevolència del meu compatriota que em feia menjar - robant olles dels veïns -, he pogut viure 4 mesos sense baixar massa del meu pes habitual.

Em sento productiva avui. També he comprat un paquet de 5kg d'arròs. I estris de cuina que havia perdut aquests dies. Total, que m'he passat la tarda amb la bici amunt i avall i al final no he fet cap de les 3 redaccions que tinc per dilluns. I ara és massa tard.

Bé, doncs després d'aquest rotllo que he fotut parlant massa i de res interessant, us deixo que seguiu amb la vostra vida.

See you later, alligator

Crònica d'una malalta (病気になりました！)

Avui he anat al metge per tercer cop des que estic al Japó.

Els dos primes cops van ser per la mà, que se'm va adormir la meitat per causes desconegudes. La qüestió és que encara segueix una miiiica adormida, però com que no em fa mal ni m'interfereix en la vida quotidiana, he decidit fer-m'ho mirar quan torni a Barcelona.

Però la raó per la qual he anat avui al metge és diferent. Estava fins als nassos de la punyetera tos. I últimament anava a pitjor, perquè aquests dies em sentia una mica cansada i refredada.

Així que tornant del meu estimat supermercat Matsumoto, he anat al metge que hi ha al costat de la resi. Em feia pal, però com que demà a la tarda està tancat, he decidit fer-ho i treure-m'ho de sobre.

Crec que ha estat bona idea. 

Quan he arribat m'han fet omplir els típics papers de quan vas a una clínica nova. Que si nom, que si data de naixements, que si símptomes, que si bla bla bla. En japonès tot, és clar. Aquesta és la part difícil.

Després m'han fet unes quantes proves. M'han mesurat el pes i l'alçada, la tensió arterial, i m'han fet pixar en un gotet de plàstic.

La infermera m'ha estat preguntant que d'on era i quant temps porto aquí i m'ha dit que sóc molt 上手 (o sigui, hàbil, bona, que parlo el japonès molt bé), cosa que no és certa. Però bé, són japonesos i els agrada elogiar als altres.

Llavors m'han fet passar a la consulta del metge. Un home guenyo d'aquells que quan et parla no saps del tot si et mira o està contemplant alguna taca del sostre.

Amb l'ajuda del diccionari del mòbil i de que gràcies al senyor l'home parlava una miqueta molt miqueta d'anglès, ens hem entès. Tot i així, l'home ha tingut la santa paciència de repetir frases i paraules mil cops i esperar-se a que les busqués al diccionari.

Llavors m'han fet passar a una sala amb molts llits per posar-me un líquid per la vena. He estat gairebé mitja hora allà estirada, mirant la pantalla de la tele, on feien un programa estran amb gent menjant i on sortia un transvestit.

Després he tornat a parlar amb el metge. M'ha dit que tinc una infecció a les vies respiratòries, que, per sir-ho d'alguna manera, si a baix de tot hi ha un refredat normal i a dalt una pneumònia, entremig està la bronquitis. Així que tinc algo proper a la bronquitis. Visca!

M'ha donat un munt de pastilles i un xarop per la tos. El detall és que no et fan anar a comprar els medicaments, sinó que te'ls donen allà mateix, en sobres, amb un paper on et detallen quan te'ls has de prendre i tot. 

Per aquesta raó, tot i tenir l'assegurança mèdica bàsica, la brometa m'ha sortit per 3680 iens (uns 27 €). Però com que la salut és el primer, no pastanaga.

I ara he d'anar pel món amb mascareta.

I amb aquesta meravellosa foto m'acomiado. Bye bye y hasta otra infeccioncita.

P.D.: el metge m'ha dit que demà puc anar al field trip de la uni! O sigui que demà anem d'excursió per Kyoto.